David con la cabeza de Goliat, 1610 - Caravaggio
Huyó la luna en la última noche de invierno
y nos dejó enterrados
en la luz de nuestras propias sombras,
como dos luciérnagas que a ciegas se despedazan
sobre los pétalos de la única flor que queda en el edén.
El silencio vuelve a hacerse pasto entre los labios
y un fuego, incomprensiblemente helado,
nos recorre cada poro de la piel,
dejando simientes de nuevas palabras
que jamás terminarán de germinar entre la maleza
de un lenguaje insolente e inmaduro.
Somos cuerpos rotos a la deriva
en un lento río de hojas muertas
que, sorteando el trino de los pájaros,
discurre hacia la sima de un equinoccio,
donde solo habitan la soledad y el olvido
aunque creamos que somos eterna primavera.

Profundo poema. En el transcurso de la vida ufana se despeina, la flor arrogante, de una primavera sin retorno. La mentira de creernos eternos, aún siendo dioses. Saludos José.
ResponderEliminarAsí es Noray, somos cuerpos rotos a la deriva
ResponderEliminarAquell hivern
ResponderEliminarque la primavera va guardar
en el fred armari
d’un ja no incipient any,
no fou com altres hiverns.
Les subtileses
ja no eren subtils
i les ferides de les paraules
feien sagnar
com full d’arma blanca.
No se que era més gèlid,
si el que havia tancat dins l’armari
o aquell aire primaveral
que destil•lava acidesa
i fortor de ferides obertes.
El silenci era el més amable
de la nostra xerrada
i si del mirar em dèiem fiblades
ens quedàvem curts, molt curts.
On són aquells nosaltres
que vàrem començar el camí,
on es troba la memòria
dels vells moments
on fins l’hivern amb el seu glaç,
era càlid a la vora del teu cos estimat?
On resten aquell tu i aquell jo
que en trobàrem
en el principi del nostre temps?
On queda la resta de la vida
que vam teixir fil a fil,
entre somriures i petons?
On trobàrem la cisalla
que encetà la nostra eterna ferida,
la nostra lenta agonia?